Els aldarulls dels darrers dies a França ens posen davant d’una contradicció: reclamem drets, però de vegades acabem trepitjant els dels altres. Si per demostrar que soc lliure necessito destruir allò que ha construït un altre, soc realment lliure? La qüestió va més enllà de la violència al carrer. Té a veure amb una realitat profundament humana: “som lliures per triar el bé, però també podem triar el mal” Podem pecar o no pecar. I aquí rau, precisament, la nostra grandesa i la nostra responsabilitat. El Catecisme de l’Església Catòlica, al número 1731, explica que la llibertat ens permet actuar o no actuar i prendre decisions deliberades. No som màquines programades. Podem decidir, com més fem el bé, més lliures som. No és contradictori? No seria més lliure qui pogués fer absolutament tot el que volgués? No necessàriament. Qui no pot dominar la ràbia, qui necessita venjar- se o qui es deixa arrossegar per la violència pot tenir moltes possibilitats d’actuar, però poca llibertat interior. Sant Tomàs d’Aquino explica que la voluntat tendeix al bé (ST, I-II, q. 8, a. 1). El problema és que podem confondre el bé veritable amb una satisfacció immediata. Humiliar l’altre pot donar plaer; venjar-se pot semblar just; destruir pot produir una sensació momentània de poder. Però sentir satisfacció no converteix una acció en bona. “El pecat també és un mal ús de la llibertat:” escollim una cosa que en aquell moment ens sembla bona, però que ens allunya del bé veritable. I cada vegada que cedim voluntàriament al mal, correm el risc d’acostumar-nos-hi i de perdre llibertat interior. Aquí apareix l’antropologia cristiana. Si hem estat creats a imatge de Déu, la nostra llibertat no és una llicència per actuar sense cap límit. És la capacitat d’estimar i respondre al bé. Déu no ens obliga a estimar- lo: l’amor imposat no és amor. Ens ofereix la seva gràcia, ens crida a la conversió i respecta la nostra llibertat, fins i tot quan pequem. Per això, comprendre el malestar social a França no significa justificar els saquejos, els incendis o les agressions. Protestar contra una injustícia pot ser legítim; convertir la indignació en violència és una altra cosa. La pregunta final és incòmoda, però necessària: quan em deixo portar per tots els meus impulsos, soc jo qui decideix o són el meu egoisme, el meu odi i la meva ràbia els qui em governen? La veritable llibertat cristiana no consisteix a viure sense límits en una anarquia ni a satisfer cada desig, sinó a ser capaços d’escollir el bé, fins i tot quan fer el mal sembla més fàcil.
Mn Juan Pablo Calvo
Rector de las 4 parròquies de Dalt i de Mar
Butlletí num. 162
25 de octubre del 2026
XX diumenge del temps ordinari