“Per què encara necessitem sacerdots?”

En el camí cap a la Pasqua, l’Església ens convida a mirar amb profunditat el misteri de la vocació, especialment en el Dia del Seminari. Recordant el Dijous Sant, dia de la institució del sacerdoci, som cridats a redescobrir que tots hem estat cridats i, alhora, enviats. Però dins aquesta crida comuna hi ha missions específiques que no es poden substituir sense perdre alguna cosa essencial. Una d’elles és la del sacerdoci. A vegades ens preguntem: si falten sacerdots, no poden els laics assumir les seves funcions? O bé: si els laics ja fan moltes coses, per què calen sacerdots? Aquest plantejament és insuficient. No es tracta de substituir, sinó de complementar. Cada vocació té un lloc propi. El sacerdot no és només algú que “fa tasques”. És signe viu de Jesucrist: anuncia la Paraula amb autoritat, parteix el Pa de l’Eucaristia, ofereix el perdó i acompanya el poble en la comunió. Sense aquesta presència, la comunitat queda ferida en el seu cor. Per això, pregar per les vocacions no és només repetir una fórmula, sinó preguntar-nos: realment desitgem l’Eucaristia? Necessitem el perdó? Valorem que algú ens guiï en la fe? Si aquest desig és viu, també naixerà el desig de sacerdots. Al mateix temps, els laics estan cridats a viure la seva vocació amb plenitud, especialment en el món: en la família, en la feina i en la societat. Quan aquesta vida cristiana creix, també creix la necessitat de pastors que acompanyin, uneixin i enviïn. La pregunta clau és personal: “Per a qui soc jo?”, però també comunitària: “Què necessita avui l’Església?”. Potser cal ajudar infants i joves a escoltar la veu de Déu amb llibertat i valentia. En moltes llars, la vocació a consagrar-se a Déu no s’entén i esdevé un signe de contradicció. Ho hem vist recentment, fins i tot en l’àmbit cultural, amb la pel.licula guanyadora dels premis Goya que explicava la vocació a la consagració a Déu des de tots vessants de fe o sense. Desitjar sants sacerdots i pregar per les vocacions és un desig que pren forma, per a molts joves, com un camí de felicitat i entrega al servei de les ànimes. No hi ha pastor sense poble, ni poble sense pastors. Les vocacions es necessiten mútuament. Només així l’Església pot ser, de veritat, cos viu de Crist en missió.

Mn Juan Pablo Calvo
Rector de las 4 parròquies de Dalt i de Mar