“ L’aura o la glòria? ”

Avui circula entre els joves una expressió curiosa: farmejar l’aura. Ve de l’anglès “aura farming” i descriu l’actitud de qui busca projectar davant dels altres una determinada imatge: semblar segur, interessant, misteriós, poderós o admirable. No es tracta simplement de cuidar la pròpia presència, sinó de construir deliberadament una percepció de nosaltres mateixos per obtenir admiració, reconeixement o prestigi. Però aquest fenomen contemporani amaga una pregunta molt antiga: qui soc jo quan ningú no em mira? La qüestió és profundament antropològica. L’ésser humà és relacional i necessita el reconeixement dels altres, però, des de la fe cristiana, la seva dignitat última no depèn de la mirada humana. L’home és criatura, creat a imatge de Déu i ordenat al seu Creador. La seva identitat no és simplement una construcció social, sinó un do que troba la seva plenitud en la vocació a la comunió amb Déu. Sant Agustí expressa aquesta realitat afirmant que el nostre cor està inquiet fins que no reposa en Déu. Quan busquem en l’admiració humana allò que només Déu pot donar, el desig es desordena. Aquí apareix la vanaglòria: voler la pròpia glòria com una finalitat en si mateixa. Sant Tomàs d’Aquino distingeix entre l’honor legítim i la vanaglòria. El reconeixement pot ser un bé quan és conseqüència d’una vida virtuosa i està ordenat a Déu; es converteix en vici quan volem ser admirats per nosaltres mateixos. El problema, per tant, no és tenir «aura», sinó convertir l’aparença en substitut de l’ésser. Aquesta temptació també pot afectar la vida espiritual. Jesús adverteix contra aquells que practiquen la seva religió «per ser vistos pels homes» (Mt 6,1). Déu no mira la imatge que construïm, sinó el cor. La humilitat cristiana consisteix precisament a viure en la veritat: reconèixer que tot bé és un do i que la nostra perfecció té la seva font en Déu. La gràcia no crea una aparença nova, sinó que transforma interiorment la persona. Per això, el cristià no està cridat a «farmar aura», sinó a buscar la santedat. L’aura necessita espectadors; la santedat pot créixer en el secret. L’aura pregunta: «Com em veuen?»; l’ànima cristiana pregunta: «Senyor, què veus en mi?» La veritable glòria de l’home no és ser admirat pels altres, sinó deixar que Déu configuri en ell la imatge del seu Fill.

Mn Juan Pablo Calvo
Rector de las 4 parròquies de Dalt i de Mar