“ Jo crec en Déu a la meva manera”

Amb aquesta frase un grup de música llençava el seu tema estrella la nit d’aquest cap d’any 2026. En aquests últims temps diverses persones de l’àmbit musical, han manifestat publicament l’importància de la seva fe en el seu dia a dia. Sovint aquesta expressió neix d’un desig sincer de Déu i d’una experiència personal valuosa. L’Església no menysprea aquesta recerca; al contrari, la reconeix com un primer pas. Però també ens convida a anar més enllà, perquè la fe cristiana no és només allò que jo sento, sinó sobretot un do rebut. La fe no comença amb nosaltres, sinó amb Déu, que ha sortit al nostre encontre en Jesucrist. Per això no és una invenció personal, sinó una resposta confiada a la seva Paraula, viscuda dins d’una comunitat. Sant Ireneu ho expressa amb senzillesa: «La fe que hem rebut de l’Església la guardem com un tresor preciós». Quan ens separem d’aquesta font, la fe pot esdevenir fràgil i dispersa. Fa un temps es va posar de moda una altre expressió més o menys semblant. “Jo crec en Déu però no en l’Esglèsia”. El risc de viure la fe de manera totalment individual és acabar carregant-ho tot sobre les pròpies forces. El “freelancer espiritual” decideix què creure i què no, però sovint es queda sense referents quan arriben el sofriment, el pecat o el dubte. Una fe viscuda només segons el propi criteri pot construir un Déu que no incomoda ni transforma. Però Jesús no ve només a confirmar-nos, sinó a guarir-nos i convertir-nos. Sant Joan de la Creu advertia: «No busquis el gust en les coses de Déu, sinó el Déu de les coses». Com podem viure una fe més ferma i fidel? Primer, deixar-nos acompanyar, acceptant que l’Església és mare i mestra. Segon, alimentar la fe amb els sagraments, especialment l’Eucaristia, on Crist ens sosté quan nosaltres no podem. I tercer, pregar amb humilitat, permetent que Déu ens parli i ens corregeixi. Santa Teresa de Jesús ho resumia així: «La humilitat és caminar en la veritat». Creure no és caminar sols, sinó deixar-nos portar per Crist dins del seu poble. Jesús no ens crida a caminar sols, sinó a formar un cos. «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» (Mt 18,20). Només així la fe deixa de ser “a la meva manera” i esdevé una fe viva, eclesial i plena d’esperança. Creure en comunitat no ens treu llibertat; ens dona arrels. I només una fe arrelada pot créixer, resistir i donar fruit.

Mn Juan Pablo Calvo
Rector de las 4 parròquies de Dalt i de Mar