“ És moralment acceptable matar un tirà? ”

A la llum dels esdeveniments d’aquest inici d’any 2026, ens plantegem el mateix dubte que ja es formulava sant Tomàs d’Aquino. Al llarg de la història, grans pensadors cristians, com els jesuïtes Francisco Suárez i Juan de Mariana, han debatut i argumentat sobre aquesta qüestió. Al fons del debat hi ha una convicció essencial: l’autoritat política no és absoluta, sinó que existeix per servir el bé comú, garantir la justícia i respectar la llei moral. Quan un governant viola greument i de manera sistemàtica aquests fins, es converteix en un tirà en l’ordre moral, encara que conservi el poder legal o institucional. El Catecisme de l’Església Catòlica, al n. 2243, ho exposa amb claredat en admetre la resistència armada contra l’opressió política únicament si es compleixen totes aquestes condicions: violacions certes, greus i prolongades dels drets fonamentals; exhauriment de tots els altres mitjans pacífics; esperança fonamentada d’èxit; absència de mals majors que els que es vol evitar; impossibilitat raonable de recórrer a solucions menys violentes. El n. 2264 subratlla que «l’amor a un mateix constitueix un principi fonamental de la moralitat. És, per tant, legítim fer respectar el propi dret a la vida. Qui defensa la seva vida no és culpable d’homicidi, encara que es vegi obligat a causar a l’agressor un cop mortal». Aquestes condicions mostren que l’Església no legitima la violència com a tal, sinó que tolera la resistència extrema només com a últim recurs per defensar el bé comú. Ni l’eficàcia, ni la força, ni el suport internacional legitimen per si sols una acció contra el poder: només la justícia ho fa. Pel que fa a la intervenció estrangera, el Magisteri és encara més cautelós. No és moralment lícita quan té com a finalitat dominar, imposar interessos propis o substituir un tirà per un altre. Només podria considerar-se moralment acceptable si compleix criteris anàlegs als anteriors i si l’objectiu real és restaurar la justícia i la pau, i no exercir un nou control polític.En síntesi, el Magisteri de l’Església no absolutitza ni l’obediència ni la rebel·lió: absolutitza la justícia i el bé comú. Ni la força, ni l’èxit, ni el reconeixement internacional legitimen el poder: només el seu ordre al bé comú. Quan el poder trenca la llei i la justícia, perd el seu fonament moral, encara que conservi exèrcits, símbols i estructures jurídiques. Quan el dret deixa de servir la justícia, no garanteix la pau, sinó que perpetua la injustícia sota formes legals.
Mn Juan Pablo Calvo
Rector de las 4 parròquies de Dalt i de Mar