Aquesta coneguda màxima, atribuïda a sant Agustí resumeix una actitud profundament cristiana: la veritat i la caritat no són enemigues. Hem de corregir sense deixar d’estimar. Però precisament perquè estimem el germà, de vegades l’hem de corregir. La caritat cristiana no consisteix a callar davant del mal per evitar conflictes. Jesús és clar: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i reprèn-lo a soles» (Mt 18,15). La correcció fraterna és, per tant, una obra de misericòrdia: busca que l’altre recuperi el camí del bé, no que nosaltres tinguem raó. El Catecisme ens recorda que la correcció fraterna forma part de la responsabilitat envers el proïsme i està unida a l’amor a la veritat. Però això exigeix discerniment. No hem de corregir per qualsevol cosa, ni sempre, ni de qualsevol manera. Abans de parlar, cal preguntar-nos: és realment un mal objectiu? És important? Tinc prou coneixement dels fets? La meva intenció és ajudar-lo o simplement descarregar la meva irritació? Sant Pau ens dona la clau: «Si algú és sorprès en alguna falta, vosaltres, que teniu l’Esperit, corregiu-lo amb esperit de dolcesa» (Ga 6,1). La correcció cristiana neix de la humilitat: qui corregeix també sap que necessita ser corregit. Per això Jesús ens demana primer treure la biga del nostre ull abans de voler treure la brossa de l’ull del germà (Mt 7,3-5). També importa el moment i la manera. La correcció, quan és possible, ha de ser privada, respectuosa i concreta, evitant la humiliació pública, la ironia o la condemna de la persona. No diem: «Ets dolent», sinó: «Això que has fet no està bé, i t’ho dic perquè t’aprecio i voldria ajudar-te». I després de corregir, cal saber perdonar. La correcció sense perdó es converteix fàcilment en judici; el perdó sense veritat pot convertir-se en indiferència. La caritat uneix ambdues coses: estima prou per dir la veritat i estima prou per perdonar.
Mn Juan Pablo Calvo
Rector de las 4 parròquies de Dalt i de Mar
Butlletí num. 156
13 de setembre del 2026
XXIV diumenge del temps ordinari