“ Defensar la pàtria i acollir l’estranger ”

Quan una frontera deixa de ser simplement una línia dibuixada en un mapa i es converteix en un lloc de tensió, por i patiment, les paraules adquireixen un pes especial. Això és el que hem vist a Ceuta. L’entrada massiva d’immigrants des del Marroc ha tornat a posar sobre la taula una qüestió que Europa no pot continuar ajornant: com defensar les fronteres i, alhora, respectar la dignitat de les persones que hi arriben. En aquest context adquireixen una rellevància especial les paraules del papa Lleó XIV, a la delegació de l’Ordinariat Militar de Portugal, quan ha destacat a «la noble missió de defensar la sobirania de la Pàtria» i la responsabilitat de protegir els ciutadans. No es tracta d’una afirmació contrària a l’Evangeli. Al contrari, la doctrina social de l’Església reconeix que l’autoritat política té el deure de procurar el bé comú, garantir la seguretat i protegir l’ordre jurídic. La sobirania d’una nació no és un ídol que es pugui posar per damunt de Déu, però tampoc és una realitat indiferent per al cristià. Una comunitat política té dret a protegir les seves fronteres i a establir una política migratòria acurada. El Catecisme ensenya que les autoritats poden subordinar l’exercici del dret d’immigració a diverses condicions jurídiques, especialment en funció del bé comú (CEC 2241). Però el mateix Catecisme recorda que els immigrants han de ser acollits «en quant sigui possible» i que les nacions més pròsperes tenen el deure d’acollir l’estranger quan puguin fer-ho. Per tant, la fe catòlica rebutja tant la indiferència davant el sofriment humà com una concepció ingènua de les fronteres. La situació de Ceuta exigeix precisament aquesta mirada equilibrada. Defensar les fronteres no significa menysprear qui arriba, sinó reconèixer també el deure dels governants de garantir l’ordre, la seguretat i la convivència. Alhora, l’immigrant no pot ser reduït a una xifra, una amenaça o un problema polític: és una persona humana, creada a imatge de Déu, amb una dignitat que cap frontera pot anul·lar. Com a catòlics, hem de demanar als nostres governants fermesa i justícia, però també humanitat. Una frontera segura no ha de convertir-se en una frontera sense compassió; i la compassió cristiana tampoc exigeix renunciar al deure legítim de protegir una nació i garantir el bé comú. La resposta cristiana no és escollir entre pàtria i estranger, sinó posar totes dues realitats sota la llum de Crist, recordant que estimar la pròpia terra i protegir els seus habitants és compatible amb reconèixer en cada immigrant un germà que porta, com nosaltres, la imatge de Déu.

Mn Juan Pablo Calvo
Rector de las 4 parròquies de Dalt i de Mar